BREU ENCONTRE

Un dia vaig pensar que serien humides per sempre les pestanyes,

que esperaria  l’inabastable suborn de que tornaries buscant-te amb mi,

pensant  que era allò que no vaig ser, que no vaig arribar a nàixer,

que et volies conformar en la fredor càlida del temps i les distàncies

en l’absència com a sort de destí nostre, perduts al món,

esperant petjades invisibles que mai tornarien, o casuals arribarien

en una direcció al sobre, tancat dins la bústia sempre.

Un dia esperava silenciosa i les paraules ploraven

i cada parpella que queia al full en forma de vers,

tacava transparent  els folis blancs i humits per sempre

acompanyaven el plor consistent la i meua veu més callada

enderrocada al mur més dur i preciós que em conformava.

Havia lluitat fins al límit que les cames havien perdut el pas

les direccions, els passejos buscant rastres amagats de mi.

Mentre aquell mur semblava no haver suportat la por

amagada i darrere d’ell enlluernava altres paisatges

ignorants de la desesperança i l’estima furtada.

Un dia no quedaven parpelles, ni plor, ni tu, ni jo,

ni res era com havia pensat, no venies, no tornaves,

no existies en cos ni paraules, ni cartes ni postals ni somnis

unes mans gelades, les teues, arrepleguen les parpelles,

les meues, o tal volta, també les teues, banyades

i guardades a una capsa et recorden mut de sons

la plenitud de mi dins teu amb un grapat d’aigua esvarant-se.

No vingues, no t’espere, no vull inventar-me ni tampoc oblidar.

No em somnies, esborra’m i no em busques, però estima’m.

Guarda’m en un racó tranquil, baix un arbre amb sol i ombra

i quan trepitges els records, somriu amb mi, serà un breu encontre

com aquell nostre destí que ningú pot tacar, ni creure.

No tinc més ulls per a mirar-te, i els teus traïts els tinc amb formol

per si vens, tornar-te’ls i abraçar un silenci que roman miop.

Per si vens, recorda aquell breu encontre

d’un somni  desert de paraules.

LA DECISIÓ D’UN ÉXODE

                                                     
                                                  La fragilitat d’un cos

                                                  la ment poderosa espera

                                                  guardar coses a la maleta.

                                                  Desordre, forats i s’unfla

                                                  una cremallera trencada

                                                  breu plaer inhòspit.

                                                  Ossos,  música, el bull

                                                  brama i s’oprimeix la carn

                                                  i la roba bruta  fuig.

                                                  Veu, veu, veu, glop buit salat

                                                  rancúnia del sol en foc,

                                                  tacons, llamps únics, pedaços

                                                  de roba, forats i ombres

                                                  als ulls, el maquillatge,

                                                  units de força clandestina.

                                                  El clam del senys, fuga o mort,

                                                  un barret d'última hora

                                                  o un os amb poca carn,

                                                  el bitllet ofega i tems,

                                                  i el mos que xucla la boca

                                                  saliva hores d'estar sol.

PRESENTACIÓ DE POEMES PER A KEO

24 de novembre a les 20:00h a CAMOT amb la participació de:

 Josep Manel Vidal i Xavi Aliaga.

+tots vosaltres!!!

 Un tast del PRÒLEG

Per estalviar-vos la recerca al Google us dic que KEO és la càpsula del temps que viatjarà a l’interior d’un satèl·lit, que serà llençat a l’òrbita terrestre el 2014 i que contindrà evidències de la nostra vida actual, tornant a caure a la Terra, presumiblement, d’ací 50.000 anys. 

 Poemes per a Keo juga amb l’avantatge de poder fer l’exercici necessari de la nostàlgia perquè la seua autora disposa dels instruments de l’afecte intactes, i això li permet mantenir els moments viscuts i eternitzar-los en els seus versos, amb la semblant cadència de les onades que tornen, una i altra vegada, al rocallós cos de la capacitat d’evocació.

 Un poemari de referències d’un temps personal que mai no acaba d’allunyar-se, perquè va empeltat amb la vocació d’estalviar-los la caducitat de la mort. El pas al no-res dels instants aleshores ja no pateix la profecia implacable de la finitud. Tot se’ns representa vívidament, amb la precisió dels mots amerats sovint pel crit del dolor i de la joia experimentada.

Tot sembla romandre invicte malgrat les extincions imposades per la nostra condició caducitària. El paisatge de les emocions s’escampa en detalls per l’univers que travessem. I Lorena cull, a cada vers, les seues particulars absències que diposita a l’interior d’aquesta càpsula-poemari, amb l’anhel de retrobar-les. La geografia de la vida es torna així una relació d’apunts que l’autora cerca i troba, malgrat que afirme: «No trobe el que busque / perquè busque per no trobar». I és que tot, absolutament tot, esdevé el contenidor d’una altra cosa....

Josep Manel Vidal

MOSQUIT

Batecs acompassant el ritme,

mans observant la pell del rostre,

silenciosament

respire,

espere la son,

m’acarone els llavis i els pits suaument.

S’escola entre les cames un mosquit

entra invisible

duu verí

comence a moure’m.

Cerque la inflamada pell amb els dits

trencant el compàs d’espera

i espere uns segons

per matar-lo damunt del llit.

Sagnant es fa visible la marca

incrustada i humida, em venç la son.

Dorm plena de foc

i tu mort

ara

respires.   

QUALLS

L’embrió és mort.
Sí, és mort.
Dintre quin taüt
han quedat els seus cops de sang?
Els meus són sords i sostinguts.
Nostàlgia, culpa,
indiferència i fang.
Són fets de cops,
a cops,
quallant dins el ventre.

D'OMBRES i procreació

La nit no ens oprimia,

amagatalls inventant

cercar l’espelma d'obscures cambres

i coves antigues.

Procreació.

Ens configurava  un cos d'ombra inexacta,

ombra que naix i mor al sostre.

No s’oprimeix qui desitja la dosi

d'una mort per dia, ofegar-se vestit,

en l’invisible plaer de despullar-se

de tornar a les coses primeres el nom.

                Procreació, 

                                en l’ordre de les llums i les ombres.

LLEGIR MIRADES

COMPENETRAR-SE

He aconseguit lenta i silenciosament pujar les escales sense que te’n adones, Continues dormint. Comence a pensar que no et pot molestar que et faça dibuixos a l’esquena amb la meua llengua, així et despertaràs humit, esperant el moment adequat per a compenetrar-nos en el somni.

Ens resta tota la nit encara, i amb un gemec, sols amb un gemec a prop d’orella, serà suficient per a somniar-te real i mullar-te més. T’acompanyaré en el somni aquesta nit.

Intente controlar les respiracions que van augmentant quan separe a poc a poc el llençol de tu, et mire, et fas el dormit, ho sé i m’agrada. L’itinerari de la teua pell em duu més amunt, i  en relliscar-te el coll espere sentir suaument un gemec, és el meu objectiu dansar damunt de les substàncies que s’ordenen pel ritme dels cossos.

S’ha capgirat la nit i tu regirant-te ja em mires. Sona el despertador i la llum ens dibuixa ombres en moviment en la cambra, somrius i em prepares el desdejuni,          café llarg per favor!

COMIAT

"era el silenci/damunt la vida/amb molta cura/era la mort"

Vicent Andrés Estellés

Comiat

I

Un silenci permet paraules,

paraules en passat,

passat de veu cansada

que ve consolant-me

i omet la carn consumida

amb les síncopes dels dies.

II

El veig just damunt.

Damunt de mi

passen les hores mortes

i té gelada la boca.

III

L’abisme furta la passa lleugera

on de l’amor, en sabíem poc,

aquell que fa tants anys

preníem a grapats, com deia l’Estellés.

Era, però, un altre amor.

Amor, un altre.

Ara la pell de pruna

fa l’olor del gessamí del pati.

IV

Blanc deixarà el jardí.

Quin dolor la nostra absència!

En el pati, les fulles rodolen

la clapa, i tu fas el possible

per netejar una vegada més

cada tristor que no se’t veu.

Deixes passar la llum,

t’acomiades de cada arrel

llaurada amb les mans ferides. 

V

Ja m’has avisat.

Vas fora

a netejar el pati.

La nostra passa

     escampa l’olor del gessamí.

LA DOSI

Prenc una mort al dia.

Si vens a buscar-me la trobaràs  

    quan et parle la besada,

    i t’acarone pensaments.

   Quan camines al meu costat

   t’observe i somriga de goig.

   Quan plore sense sentit

   i t’enyore sense distància.

   Quan un café passege nerviós

   ganes de mi amb tu i amb altres.

   Quan escric paraules que sobren

   versos que rimen i no llig res.

   Quan no deixe parlar i escolte callada,

   camine descalça i prenc la dosi.

Quan muira

no caldrà viure més.  

TRÍPTIC FIRAIRE

Cartell de la Fira

Poemes creats per a ser publicats al llibre de la Fira 2012

I

Tanquen les paraetes

fumeja banyada la calçada

alquitranada i lletja.

Recorde les pedres,

Un soroll tremolós del ventre.

Passades calentes,

olor a brut.

Càlcul d’estructures,

pedra a pedra tapada

l’Albereda crema.  

Torne a casa per la plaça Sant Jaume

la fira sorollosa ací no s’escolta,

arribe al Raval, ja no és la Fira!

No hi ha mercadeig, ni quasi voreres,

la llum és tènue com cada dia.

No hi ha forasters, ni banderoles,

no s’escolten los Chichos,

o el renillar animal que desespera.

Escolte cantar els ocells,

oferint el pas al dia,

l’olor a café per la finestra,

també em saluda.

Algunes veïnes agranen,

van a pel pa i alguns rotllets d’anís.

Duc un garrot,

entre a casa l’esgotament,

el meló espera fresc i roig

la gola seca

afònica

agònica

vagabundeig anacrònic d’un no-res.

Quina fira hauria d’invocar?

                          Et cedeixc el privilegi.

II

Fa anys que puc recòrrer-te

amb els ulls tancats,

res no canvia, res no es mou.

Olorar una sardina

i mullar el pa en l’ou,

menjar xurros, fer mil voltes.

Tirs i tómbola, joc de rol,

la dissort de la ciutat que sembla viva,

plena, atapeïda,

no és el poble que somie

no em sorprèn cap circ.

A una plaça, un tabal

la xirimita, silenci i l’esclat dels versos

que una albada vestirà d’encant la nit.

El rostre em canvia,

és l’hora de viure la Fira, de matinada

si cloc els ulls al carrer on es canta

la festa és un miracle,

i no em servirà fugir.

III

Les últimes hores havíem ballat l’arròs

en una dansa nocturna d’herba ofegada

i única diversió romana.

Les sudoracions d’olor a sopar,

tatuats com si fórem indígenes

que rodolaven incrèduls

dins d’un hipermecat frenètic.

Entre les taules la reina i la cort,

insectes gegants.

Xicotes mig nues, menuts asustats.

Una gran festa.

De vegades ens toca

viure anys caducats.

Volia respirar, la xafagor era intensa

em vas firar una besada

m’acompanyares com la set,

com un plany dins del meu nom.

CONVERSAR-SE

Vaig obrir la boca per començar a parlar-te, entre l’aire que sorgia lleuger i els sons que començaven a confondre’s, vaig escoltar la teua pell relliscar-me l’alè. Va esdevenir amb el diàleg aquella besada. No vaig dubtar en obrir més la boca i deixar que em llepares els llavis a poc a poc, com en una conversa tranquil·la que tu  conduïes amb el teu tacte, que no era metàfora. En voler dir-te, ja et mossegava amb un ordre desordenat cada un dels teus llavis, la teua llengua assaboria dolçament, ja la meua. De la boca fins a l’orella i el clatell, continuàvem lenta i suaument cada frase, amb signes d’exclamació humits, oberts a nosaltres. Els ulls també dibuixaven els fonemes des de tu cap a mi  i des de la meua llengua fins a la teua mirada. Les carícies amb les mans i penetracions banyades constants i pausades, allargaven la besada, intentant comprendre aquell diàleg on els gemecs eren suficients per entendre l’escalfor dels cossos, jugant estretament a conversar-se. Ja quasi sense adonar-me, els meus pits erectes, demanaven la paraula. 

ADÉU

Acomiadar-se és dir-se adéu sense rancors ni ressentiment;

mirar-se als ulls per reconèixer i agraïr-se mútuament els dons rebuts.

Francesc Torralba

L'obscur boscatge intern

d'insomnes nits

d’eternitats brutes.

L’espai entre la llum i jo,

la immensitat del buit

la grandesa del no res.

La indefinida troballa al somni

per netejar-me la suor del coixí

ple de gelor i mel apegada.

I perdut en el ritme, amagat.

No has pogut cercar-te trist

ni cercar-me nua i neta.

Has temut el breu encontre

i m’has disposat a nàixer,

      a salts, a salts.

(Gràcies J.A.S.S)

FINESTRA CIBERNÈTICA

A Lluís Roig

i venen moments de tancar finestres i obrir-ne altres... :)

Un home guaita per la finestra, i què hi veu?

Mira per la finestra i no hi veu res.

Gent que passa, veu gent que ve però no entén res.

Li parla al cristall que no l’entén a ell perquè parla una altra llengua.

Al futur li parla del passat i el passat passat està.

Cada dia mira per la finestra, a vegades obre les Cortines.

De tant en tant entretanca les persianes i guipa el món

només per un d’aquells foradets que dibuixen solcs de llum a la paret.

Se sent protegit i amagat rere la seua barricada,

la vida l’enlluerna i li sembla fràgil.

El cor li batega amb força, les ninetes pampalluguegen de reflexos daurats.

Les mans deixen els seues contorns dibuixats en el cristall,

marques inconfusibles per a aquells que sàpiguen llegir

                                                                              les empentes dels seus dits.

Dues o tres coses que mai no sé d'ella.

Veus?

Poema del llibre Dues o tres coses que mai no se d'ella.

La gent beu al meu costat.

Compulsius, xarradors o serens.

Tots beuen però a mi no em veu ningú.

No m’hi veig, no sóc visible.

Tant de bo fora bevible llavors tots em pararien esment!

Amb un glop curt,

O d’una empassada llarga i impacient, de xiquet gelós.

Ja està fet.

Voldria fer-me fonedís però en lloc líquid em torne gasós.

Deixo de ser tangible.

Deixo de ser jo.

El got es trenca impactat contra el pis.

I ara tothom em mira.

Ara que ja no sóc.

METÀFORA

No vull miracles de càlids animals,

l’estel  es deixa mirar en l’excés

d’alcohol i tabac, orfes que canvien sempre

de lloc, fixament brusca i deshonesta

m’arremoline entre cossos furtius

deturats als malucs, per transfigurar penitent

un cos, on fórem  tots dos metàfora.

PENYA ESTÈRIL

Al meu pare en el dia del seu 60 aniversari.

Secreta enyorança, penya estèril.

El barco abandonat!

Ha cridat el meu pare.

I l’acompanye en els meus records, que són d’ell.

Mans tacades de records tous de pa d’oli i sal,

les espardenyes trencades,

pedaços de roba bruta, gran o menuda.

Codonyat temptant el mos d’un entrepà furtat.

Pirates de cova plujosa i intermitent,

butxaques buides, fletxes de bares

piquen i volen des del carrer Blanc

i les gelades caves,

esbarzers enredant-se a les cames,

arraps que no es senten, ni s’escolten.

Els quaderns castellans  en terra

amuntonaven el no-res.

Llançaven pedres. Inconscients.

Corrien a casa, el toc de guarda,

el toc de més fam, la polseguera a les cames,

un camí clarobscur ple de forats i silencis.

Caldo calent a la taula,

llepades  d’animals solts,

veïnes que s’amaguen rere les finestres.

Lentament, jo volia trobar el racó

on va caure de tos,  

on bevia vi i besava ma mare,

amagatalls plens de marques,

i volia comprendre- les totes

poder refer el camí i curar-li algunes ferides.

Mentre les veig, a ell que no li fan mal

li suren els records i els somriures.

La infància sempre és blanca

jo no puc tacar-li-la.

PROSA ERÒTICA ( I )

Em penetra en el moment adequat, ja ha acaronat amb la llengua totes les parts del meu cos. Ha mantés la calma per gaudir sense parar fent-me patir, i fent-me parar. Ho fa per a què després jo ho passe millor, em coneix, sóc quasi salvatge, quasi fera. Cada bes que li done penetra la seua boca amb força, i note el cos com es mou, gemecs que escapen. Sent que li agraden els xicotets mossos a la panxa, s’excita més quasi que jo, no ho puc suportar i necessite tocar-lo, sembla que el temps està humit, parat, no volem acabar. Però ell em recorda, que tot torna a començar, m’excita més la seua veu i els seus ulls mirant-me la boca, més que una penetració constant i rítmica. Arribe al final sense control possible, profunditat dilatada, immesurables auxilis. Sempre acabe jo primer, em costa arribar, però quan ho faig, les sensacions són distintes, lleugeres però que es perllonguen en el temps, repetides però curtes.

El millor dels moviments, són orals, és arribar sense silenci, gemegant-te ferm i posseint-te per a que tu arribes gemegant-me nua i llepant-me la llengua. Aleshores ja em mous i sacses al teu ritme, he tingut temps per respirar una alenada, quasi absurda, però havia d’oxigenar-me, no volia parar.

El ritme de les teues empremtes cap a mi, enfervorida la teua cara, és excitació màxima. Parem, has decidit, jugar amb mi un ratet més, jugar amb tu damunt meu, tornen les besades que passen de tendres a salvatges en el mateix instant que apareixen, nugant les llengües sempre, dins la calor dels cossos. Però vols mirar el plaer que té el meu somriure lleuger, em deixe observar, comences a parlar-me a quatre mans, llepes les paraules que no em deixes dir-te, passen les mans pel temps que mesure amb gemecs damunt l’orella, damunt de tu, i no se quina és la postura però tot entra una altra vegada, tornes a jugar amb mi salvatgement, ritme, ritme, gaudeixc del teu final, encara que m’haguera agradat més dins meu notar el calor intens del teu sexe.

Et deixes caure al meu costat, ens abracem, ens toquem, escoltem els batecs, ritmes diferents, fem silencis, parlem i riem de tonteries, em beses cada vegada que vull dir-te que t’estime, ets força més intel·ligent  que jo, no vols escoltar el que sents, jo solament ho guarde. Em beses tan bé que comence a tocar-te i m’encisa com creixes a la meua mà, em toques també amb els dits suaument, desespere al màxim, no se ben bé la raó, tot torna a començar. 

(Un dels meus propers projectes pot ser siga escriure prosa eròtica, deixe un fragment escrit per a veure que us sembla.)  

RECORDS D'UNA FIRA QUALSEVOL

Perforar les hores brutes

lligassa mentidera.

Nàixer la violència desperta en pols,

escuma, bromera vacil·lant les passes al jardí.

Alcohol i els ulls rojos,

per l’albereda xafogor que crema el dia.

Els guerrers nocturns xafen l’olor a síndria,

l’apegalosa estança d’hores i dies.

Els lladrucs no humans, llunyans renillen.

Al soterrani obscur del carrer il·luminat

la nit és casa, juguem sense saber-ho,

a pillar. A pillar-nos.

Tot fa voltes

una nòria ens vigila sempre.

M’has perdut i m’esperes

no recordes normes ni costums.

A terra, sec.

Plou amb força.

Tanquen!

CAFÉ SOL

Poema publicat a la revista S'Esclop Quadern cultural 54. Novembre-Desembre 2010

                                               Sacse fort la llengua emmudida.
                                               Es mou i balla la teua dansa.
                                               Plaer! L'instant d'èxtasi oblida
                                               el regust amarg a la gola.

                                               Llavis ensucrats que amaguen
                                               la soledat infinita.
                                               Residus d'escuma a l'ombra
                                               del got, ara opac, ara buit.
                                               I mire buscant a la finestra
                                               un bar, amb barra
                                               que sostinga el café sol
                                                             sol
                                                        a la barra
                                                             sol.

DIMONI

Els destins en són glaçats,

 vares dir-me -sóc home tèrbol-

i tenies les llàgrimes a punt,

i vergonya i el mal que et perdura.

Espès rancor amarg, sobre les mans,

a prova el bell ordre, l’amor i la mort,

el camí de les urpes,

arrossegant i segregant-te fosc

dins del pou brut, morbosament  buit, tendre.

Fracassat ric i sol, emmascarat

dins la fiblada de la carn

et menges crus, anònim boig

                 els cucs de seda.

L'ALBEREDA DE TARDOR

Passege l’Albereda de tardor.

Sola jo i el llibre

i la motxilla plena.

M’assec al banquet prop del quiosc,

i comence a llegir. A esperar-te.

Tu vens a buscar-me, camines lent,

dus i escoltes la música, un cant, el pas.

M’ajudes a moure’m i caminem.

Anem al portal fosc,

la foscor il·lumina el nostre àpat,

ens mengem les besades

amb el gust de trepitjar el fullam

que rodola amunt i avall l’albereda.

Les converses dels ancians,

passegen també la catifa

que cruix i decora el record.

Parlen d’un temps passat,

d’un costum, cada vespre de diumenge.

Seguim al portal, més fosc i fa vent.

Contemplem  la tardor al brincalet.

Parlen els arbres.

Tornem a poc a poc

al banquet  on t’he esperat adés,

a buscar sols l’inici. I preparats

agafem fulles, fulles del terra ros

i construïm jugant, un arbre gran.

Un arbre que abans, estava junt a altres.

Em faig menuda, agafe una mà sol.

Ve a mi eixa pell de pruna,

que em passejava i també m’engronsava .

Hem tornat una nova ombra a l’Albereda

amb fullam groguenc de marrons rogencs.

Ens guaita serena i dòcil.

Ens mira un ancià, ve a prop,

s’atura, toca i mira incrèdul l’arbre nou.

Li plora a les arrels. Suaument s'escolta:

               -Hi havien més, d’arbres.

                                                 D’arbres estava ple. 

BRINCALET

Al braç, ell era gran,

jo menuda i no el recorde.

Passaven els anys i les passes,

els veïns d’un barri.

El meu cul damunt teu

i mil històries, meues i teues:

intercanviar cromos, cucs de seda

jugar al cinquet a amagar-se,

plorar i fer la mona,

riure i xarrar, ploure

i menjar pipes.

Contar secrets

besar-te, clavar-me mà,

escoltar converses llunyanes,

esperar, mirar el rellotge

i aturar el temps dels quinze anys.

Observar l’espectacle.

Eixir i deixar-te

tornar i esperar-me

seure i respirar.

De marbre, més preciós

udoles ara igual que jo, aquelles històries.

Observes amb mi les portes negres de forja

i als veïns nous que no se’n adonen

del que saps d’ells i de mi.

SAETABIS 90

Anys de llum, les parpelles,

les pantalles no advertien el futur

però tocàvem el Pinball, i natges i pits,

tot era immediat i passava ple de píxels.

Morien mostres per rescatar princeses

i jo n’era un, d’una tribu, encara jove.

Les passes endavant dins nostre,
eren moviments per matar sense mesura

i volíem il·luminats,quasi morts, huit mil punts.

La ciutat esperava pacient  el bonus, l’extra

i aniríem tots junts atordits de joystick

a buscar el racó per xuclar-nos,

i provar el tabac, i tocar la intimitat

d’un sostre de cel i banquets amb pipes.

Matant, apreníem arts marcials

disparàvem,  guanyant vides,
vomitant els cucs d’alcohol
i ens presentàvem les matrícules
i preparàvem les baralles.

Dúiem a casa l’esperma

com una barra analògica,

esperant la gratuïtat de la besada

d’una nova partida o un “insert coin”.

Una fletxa cap a munt i forats a la butxaca

recordava que teníem quinze anys.

Realitats de les flames sintètiques,

cossos d’Alien, despertant per traficar -se

sexe, olor a tabac, la gramola no aturava

exaltant cançons a cops de billar o gols fantasma.

Desvirgades les verges,

menjaven llepolies al parc,

secrets a la capsa de llum ignota.

Com un penell que comença,

ja ple d’històries i petits poemes. 

CAMÍ A SANTA TECLA

Camines cap

on comença l’enyor.
Quasi com una dansa, el cap baix

la mirada opaca,perduda, la por, la pena.

Hi ha una plaça i una Font,

que perd en el camí avall

les passes per sobreviure.

Ara tot és irreversible

el doll d’aigua no cesa

el camí cap a Santa Tecla tampoc.

Una llarga abraçada s’apropa

i s’amuntonen els records

i encara incrèduls

inventem preguntes

i acceptem

les llàgrimes sense resposta

contemplant doloroses o alegres

les experiències en un carreró estret,

asfixiant és l’oxigen de sortida.

Mirem en l’ordre de les coses

la monotonia de la plaça, de la gent.

I les pupil·les tèrboles s’amaguen

davant la façana imponent

tot i res sembla trajecte,

comença un de nou,

un enyor a la plaça.  

CONVERSA AMB EL LLIT

Callada, jo escoltava al llit, veus.

Reflex de rastres, taques, dolors.

Vertebrava el diàleg

baldament aclucant els ulls.

No existent el temps de mentides

que et calles, els ulls amagats

reflexen el repic de pell cansada

i el temps existeix al centre,

és el melic que l’esguarda.

I l’abisme d’un camí marcat

en l’onomàstic deute del pas.

El poema i el vell passeig

em deixa la conversa viva.

Vas morint al meu costat.

Ja les mirades s’amaguen

cap a dins teu, trobes opac el silenci.

Parlem després,

   de nit

                                     seguiré escoltant-te.

BUSCANT CIMS

No tremoles, encara sents.

Ara no et podran guarir plorant,

la feliç aparença als camins,

de no trobar als cims que cerques

ben ric, les clarors mentideres

al ran d’un no-res. Una dona

al coll t’engolirà les penes.

Gosaré el  fum negre d’un silenci etern,

que faré reviure sovint amb versos.

Et cruixiran els ossos i a mi els mots.

LA LLANÇA DE SANT JORDI

Per Sant Jordi ell li va regalar una rosa que amb molta cura, ella va deixar sobre el llit, per poder després, junts, ensulfatar-la amb la seua suor. Després humida i banyada, la rosa començarà a fer cercles damunt els llençols que amaguen un drac ple de flames. I la flama s’escamparà entre els dos cossos i es fondran més enllà de les cendres. No entenia res, ell tenia que matar. El drac somiava amb ella cada nit, amor sense sexe. Sant Jordi sols volia clavar la llança, a ella, al drac. Mai ningú, sabrà d’on ve l’amor que punxa i a la vegada et fon entre la terra que més estimes. I va arribar el cavaller que va canviar la  llegenda, deixant en vida al drac i donant-li mort al rei i a la princesa. Era el cavaller de l’Estat Català. I ara en cada lloc d’aquest Estat roman el foc que ens vessa de la boca per cremar l’estat d’un rei que sí mata.

Conte escrit entre @LoretoFarreny/@MarAmunt/@Micro_contes/@ATENACAMBODIA

TRAJECTES

                                A Vicent Bellver Tudela

Amaga’m la fúria amb que et pense

i sigues precari d’aixada i càvec.

No es llauren les besades a cops absurds.

Exuberant com un vent moll,

puc amenaçar la incertesa de la terra.

Malauradament, amb ombres i trajectes

d’agafar el mànec, i la mà, i assaborir

el sòl d’un parany ple d’ossos,

recoberts de l’antiga força renaixent

pas a pas, amb la memòria del vell,

que llaurava els alls i les tomaques,

amb una veu trencada plorava amagat,

esperançat d’un nou trajecte.

CORB

M’exalta un corb menjant,

l’auguri de la foscor rodeja l’arbre.

Estic a l’ombra, no cal el refugi  contra el cel

que infinit enlaira un vent rigorós que m’empeny.

No vull seguir el vol del corb, m’excita.

Ell sempre torna, i interprete dolors

fatigats d’homes esquelètics i opacs.

L'ESTACIÓ SENS NORD

Camine accelerada cap a quin lloc?
Perd el nord i recorde que no he d’anar
i el lloc d’on surt, sembla badat de nou.

Agafe el tren, passa lleuger de cares,
s’atura he de pujar, no trie jo.
Ella m’ha elegit un. Destí, la porta.
Ara ell ja és meu. Sol, et trobe dormint.
Hi ha lloc a prop, puc mirar-te i dorms,
acaronar-te roba,  suau i neta,
reconstruir l’inici.
Veloç el ritme de la por passa els pobles.

He de tornar a baixar, hi ha poc temps.
M’acoste a tu i fa l’olor a mi.
Suaument fregue, un nou comiat et bese.

I baixe sola, mire passar el tren.
-Dorm l’amor,

       dorm, calla i dorm- 

EL FÈNIX

La violència continguda

darrera la porta, la mel apegalosa

no preveia tant indiscreta l’odi.

I creix porpra el fènix

i unes escalinates absortes

esperen guarint-te la mà.

Vas en bicicleta, no tens les cames,

vas tancar aquella porta,

quasi no respires de por i vetlles

les cendres, palpentes el nom,

unes branques negres s’apeguen,

hauràs envellit de sobte amb mi,

caducant-me entre la dolçor

d’un VOL penitent cap al fènix.

FESTEJANT-TE XÀTIVA I "La font del lleó"

Jo mossegue, jo patesc

sóc empresonada i lliure

de passes netes i mullades.

Vull xuclar la vida i els arraps.

Un cos de lleó em vigila, no es mou.

I perverteix moviments satànics,

sacsant la memòria,

i sacsant-me a mi.

Torne cada nit davant el monument

de pedres banyades.

Cada nit torne, per tremolar nua,

i fer-te cridar amb gemecs,

el meu nom a doll, per la teua boca cada nit.

Set de memòria.

Set de lleó.

Stefano Benni

BLUES EN SETZE

Balada de la ciutat en dol

Traducció de Lucía Pietrelli, Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell i Vallbona.

Editor: Lleonard Muntaner

Fragment del poema de La mare:

ALTRES JO

Altres jo, t’obriran les cuixes de filferro.
Altres jo, t’acaronaran fingint-me,
i fingiràs, cada cop que et besen,
o et rellisquen els líquids d’altres jo.
T’ompliran i ompliran
bruta la mentida dels esclats,
impregnaran els cossos estrangers.

I seran devastadors
els instants a les parpelles,
que et recorden
la pell que és verge amb tu.
L’acaronaràs sense tacte
formes irreversibles de troballa.

Et somriurà i li tornaràs una besada
amb la gratitud de l’àpat compartit.
Noble proesa que no té tast.
Ni té el gust de la certesa, ni et té, ni em té.
Arribarà a mi la besada, els altres jo
palparan enfervorits la meua boca gelada,
que també es deixarà desemboirar.

El cos no té senyals, ni marques, invisible
sap conduir-se a la enfervorida necessitat,
i la pell que et busca i que no troba
esgarrada i dolenta s’amaga als llençols.

Serà com aprendre entre els altres
l’exacte i imprecís lloc, on hi ha,
un breu espai, per retrobar-nos,
en un record banyat ple d’espines.