Al meu pare en el dia del seu 60 aniversari.
Secreta enyorança, penya
estèril.
El barco abandonat!
Ha cridat el meu pare.
I l’acompanye en els meus
records, que són d’ell.
Mans tacades de records
tous de pa d’oli i sal,
les espardenyes trencades,
pedaços de roba bruta,
gran o menuda.
Codonyat temptant el mos
d’un entrepà furtat.
Pirates de cova plujosa i
intermitent,
butxaques buides, fletxes
de bares
piquen i volen des del
carrer Blanc
i les gelades caves,
esbarzers enredant-se a
les cames,
arraps que no es senten, ni
s’escolten.
Els quaderns
castellans en terra
amuntonaven el no-res.
Llançaven pedres.
Inconscients.
Corrien a casa, el toc de
guarda,
el toc de més fam, la polseguera
a les cames,
un camí clarobscur ple de
forats i silencis.
Caldo calent a la taula,
llepades d’animals solts,
veïnes que s’amaguen rere
les finestres.
Lentament, jo volia
trobar el racó
on va caure de tos,
on bevia vi i besava ma
mare,
amagatalls plens de
marques,
i volia comprendre- les totes
poder refer el camí i
curar-li algunes ferides.
Mentre les veig, a ell que
no li fan mal
li suren els records i
els somriures.
La infància sempre és
blanca
jo no puc tacar-li-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada