21/7/12

CONVERSAR-SE

Vaig obrir la boca per començar a parlar-te, entre l’aire que sorgia lleuger i els sons que començaven a confondre’s, vaig escoltar la teua pell relliscar-me l’alè. Va esdevenir amb el diàleg aquella besada. No vaig dubtar en obrir més la boca i deixar que em llepares els llavis a poc a poc, com en una conversa tranquil·la que tu  conduïes amb el teu tacte, que no era metàfora. En voler dir-te, ja et mossegava amb un ordre desordenat cada un dels teus llavis, la teua llengua assaboria dolçament, ja la meua. De la boca fins a l’orella i el clatell, continuàvem lenta i suaument cada frase, amb signes d’exclamació humits, oberts a nosaltres. Els ulls també dibuixaven els fonemes des de tu cap a mi  i des de la meua llengua fins a la teua mirada. Les carícies amb les mans i penetracions banyades constants i pausades, allargaven la besada, intentant comprendre aquell diàleg on els gemecs eren suficients per entendre l’escalfor dels cossos, jugant estretament a conversar-se. Ja quasi sense adonar-me, els meus pits erectes, demanaven la paraula. 

10/7/12

ADÉU


Acomiadar-se és dir-se adéu sense rancors ni ressentiment;
mirar-se als ulls per reconèixer i agraïr-se mútuament els dons rebuts.
Francesc Torralba




L'obscur boscatge intern
d'insomnes nits
d’eternitats brutes.

L’espai entre la llum i jo,
la immensitat del buit
la grandesa del no res.

La indefinida troballa al somni
per netejar-me la suor del coixí
ple de gelor i mel apegada.


I perdut en el ritme, amagat.
No has pogut cercar-te trist
ni cercar-me nua i neta.

Has temut el breu encontre
i m’has disposat a nàixer,
      a salts, a salts.

(Gràcies J.A.S.S)

4/7/12

FINESTRA CIBERNÈTICA

A Lluís Roig
i venen moments de tancar finestres i obrir-ne altres... :)

Un home guaita per la finestra, i què hi veu?
Mira per la finestra i no hi veu res.

Gent que passa, veu gent que ve però no entén res.
Li parla al cristall que no l’entén a ell perquè parla una altra llengua.

Al futur li parla del passat i el passat passat està.
Cada dia mira per la finestra, a vegades obre les Cortines.
De tant en tant entretanca les persianes i guipa el món
només per un d’aquells foradets que dibuixen solcs de llum a la paret.

Se sent protegit i amagat rere la seua barricada,
la vida l’enlluerna i li sembla fràgil.
El cor li batega amb força, les ninetes pampalluguegen de reflexos daurats.
Les mans deixen els seues contorns dibuixats en el cristall,
marques inconfusibles per a aquells que sàpiguen llegir
                                                                              les empentes dels seus dits.

Dues o tres coses que mai no sé d'ella.