16/12/13

SALVADOR ESPRIU DESEMBRE


El meu particular homenatge a Espriu finalitza aquest mes. Em quede amb el recull particular que he anat penjant, la informació i les estones de lectura la seua obra. Ha sigut bonic i una motivació haver de seleccionar un o dos poemes per a compartir. M’agrada l’experiència. Ara em convide a pensar en aquest any 2014 fer el mateix o semblant d’un altre poeta o generació de poetes. M’anime jo sola, és com funcione. Podeu ajudar-me, si voleu indiqueu-me allò que vos abellira i puc fer, per fer-ho.
Per a finalitzar aquest camí he triat un poema que m’agrada moltíssim  “El caminant i el mur. III El minotaure i Teseu” :

NOVES PARAULES D’AGUR

Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,
ni amb mots apresos al més savi lèxic,
ni amb rares pauses o subtils silencis,
no esgotaràs tots els noms de la mort. 
Només recorda
que es diu vell caminant i també mur,
i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
Després, si així ho vols i t'agrada,
vist que la lluna encara
surt puntual de la fredor del mar
i el vent, albardà foll,
xiscla i s'escampa per les seques vinyes,
et serà lícit de sentir-te culte

i, a estones, qui sap si felicíssim.


GRÀCIES A TOTS ELS VISITADORS DEL BLOC EN L'AVENTURA ESPRIU.
ESPERE LES VOSTRES PROPOSTES.

30/11/13

SALVADOR ESPRIU NOVEMBRE


ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh!, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, 
on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores, a la congregació, els germans dirien 
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un 
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Ovidi Montllor - Assaig de càntic en el Temple:



Espriu llegeix "Assaig de càntic al temple"

http://www.tv3.cat/videos/4492832/Espriu-llegeix-Assaig-de-cantic-al-temple

21/10/13

POEMA VISUAL I

Vos presente el meu primer poema visual!!!! 
Espere que vos agrade.
 21-10-2013


SALVADOR ESPRIU OCTUBRE

PER SER CANTADA EN LA MEVA NIT

Perdut en l’aigua
callada del meu somni.

Jo sol, i l’ombra
dels xiprers, que m’espera
mirall endins de l’aigua
del meu somni.

Pedra, vent: em podríeu
allunyar del continu
pas de cristall, de l’aigua
del meu somni?

Enllà d’una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l’aigua

del meu somni.

15/9/13

SALVADOR ESPRIU SETEMBRE

Encete aquest mes de setembre amb dues  Cançons de la roda del temps.


CANÇÒ D’ALBADA
Recordant Goethe

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
Et serà pres.


CANÇÒ DE LA VINGUDA DE LA TARDA

Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.

Casa, carena, barca,
ample respir de l’aigua,
clara rosa. Amb paraules
sempre nova vestia
la tarda ja nascuda.

La nua tarda,
que de la llum sortia

al mar i a la muntanya. 

14/8/13

TEATRE : FIRA 2013

Aquesta és la meua participació al llibre de la fira 2013, fira en minúscula fins que siga digna i participativa!


Comença el teatre convencionalment a la fira.
La plaça plena de gent a trenta-nou graus.
Algú et guarda seient i el ventall que sacses
anuncia:

              Primer acte
Sorpresa, es reparteix l’anestèsia amb esclats de llum i color
aplaudiments de festa major i l’escenari resta buit d’emocions.
El soroll de la gentada n’és més protagonista, has decidit esperar
continues movent el ventall, ara l’arreplegues més lentament,
algú vol seure, no pot, no hi ha lloc,
ni cadires,
ni silenci,
ni espectacle a l’horitzó.
         

                 Segon acte
                Oooh! Oooh!
No són els focs d’artifici.
Ningú coneix l’efecte, la mort és lenta i dolorosa
eleven el condemnat a l’aire,
l’espant és quotidianament una crisi.
Els crits s’apoderen de la plaça, intente fugir,
moltes altres persones també,
tornem.
Immobilització
paràlisi.

Tot té la seua mesura, hi ha qui cau més fort,
de més lluny o segons pese.
La corda es tensa, assegura molts nusos.
Algú tria pujar: participació voluntària.     
Sosté la respiració i la resta tremola.
Són formes de batalla!

          Tercer acte i últim
Diables porten a la mà forques, el foc  il•lumina el comiat
Comença la crema!
(-Un nou esdeveniment-, crida la reina.)
No és Roma! Diu la plebe.
Quasi no hi ha camí per l’eixida
l’aglomeració multiplica el pànic.
Xafogor, sudoracions, taquicàrdia.

Cride.

Sobtadament  desperte jo i el cansament.
És l’últim dia!
Passeje  cap a l’Albereda, la Fira s’esvaeix:

                             -Serà tot un fum d’efectes secundaris.   

5/8/13

SALVADOR ESPRIU, AGOST

Continuaré aquest mes amb el llibre El caminant i el mur (1951-1953), amb poemes curts de la primera part: Les ombres, el riu i el somni perdut.

DES DEL MATEIX TEATRE
Sé com encara
en el record, intacte,
és el somriure.
Però les mans, ja cendra
o llum, on retrobar-les?

TORNAT AL PES
Carrers. I sempre
més nit, les parets altes.
Sord al feblíssim
lament antic, camino
ja del tot solitari.

ENCARA NO
Perquè retorna,
quan sóc perdut en l’ombra,
un debilíssim
record d’infant, les ales

passen sense tocar-me.

8/7/13

SALVADOR ESPRIU, JULIOL.

En aquest mes de juliol encete  el llibre El caminant i el mur (1951-1953), on en les dues primeres parts el poeta s’enfronta a la mort i als records. 
Ho faré deixant-vos a la mà el primer poema de la primera part: Les ombres, el riu, el somni perdut.

NO T’HE DE DONAR ACCÉS AL MEU SECRET
Enllà de l’odi altíssim de la presó, potser
els tendres camps encara són caminants pel sol?
Si retornava als ulls l’or enyorat dels dies,
si m’allunyava endins del gran triomf del groc!
Preguntes fredament com estimo la vida,
quan no vols escoltar el que diria un crit.
No sabràs mai dels arbres ni de profunds deus,
ni del jardí perdut darrera les muntanyes,
ni del record dels llavis que amb la mort vaig besar.
És fidel i callat el meu antic dolor:
no t’ha d’obrir la porta de les ombres i el clos

on tinc només amb mi els laments de Gadara.  

14/6/13

TAPÍS



Tapís brodat de mans venudes,
de blanca inòpia
i perla inofensiva.

Curt viatge, que cus al fil
d’un altre fil.

Broda l’ull indefens
l’esvaïment d’infant.

Pecat
damunt del llit,
les mans sobre el dibuix
amarat de brutesa
tacat de cobejança.

Horitzontal inconscient
d’un infern preciós.
                                                                  Abril de 2010

4/6/13

SALVADOR ESPRIU JUNY

Del poemari Mrs.Death he agafat aquest poema, espere que vos agrade. A banda, deixaré un enllaç del que he gaudit molt escoltant a Espriu en directe en un arxiu de TVE Catalunya on Joaquín Soler Serrano l'entrevistà. Es va fer el 19 de desembre de l'any 1976 i assegure una bona estona i l'apropament a l'autor.




EL FUNÀMBUL

Pelegrí a la corda
de l’arc damunt l’abisme,
vaig portar vasos d’aigua,
sense vessar-los, des de
l’anguniós origen
dels ulls fins on acaba
tot desig de paisatge.
Jo, l’albardà, tenia
grossa por de sentir-me
prou enlairat, tan pròxim
a la neu, a les ales
de l’esparver. Confesso,
addictes morts del públic,
que no era gens fàcil
de guardar l’equilibri.
I quan rendia comptes
del treball, aplaudíeu:
no mancava cap gota
a la set dels dimonis. 



També hi ha un bonic treball, al que ja he fet referència altres ocasions, Dídac Rocher regala la seua veu als poemes d'Espriu, podeu comprovar-ho i evidentment gaudir-ho!!

27/5/13

EL MEU NOM NO ÉS IRINA. Xavi Aliaga






Presentació a la biblioteca Sant Josep d'Ontinyent el  24 de maig de 2013.










“La vida és això, un grapat de terra que algú et llança als ulls cada cert temps, perquè no ens creguem immunes a la infelicitat, el desencís o la ràbia”.



Amb  El meu nom  no és Irina  tenim els lectors una altra oportunitat de gaudi. Qui renúncia? Després de gaudir de Si no ho dic rebente, que atrapa al lector des de la primera pàgina, Els neons de Sodoma que és tanta la “gamberrada” la sàtira i paròdia, que no deixa indiferent cap lector, Vides desafinades una novel·la generacional  perfectament bastida i que no li caben més lloances. Després de tot açò, qui no desitjava una nova publicació de Xavi? Xavi és un referent a la nostra literatura amb un trajecte reconegut de la tasca ben feta.

Podeu consultar les diferents ressenyes que ja circulen per tenir un tast de la novel·la  EL MEU NOM NO ÉS IRINA en els enllaços que us deixe:




20/5/13

JARDÍ DE LA PAU, ELS AMANTS DE BROMERA


1
Entre la Pau d’un jardí
pengen el cap uns xiquets
amb els peus a l’albereda
xafant l’heura verda i novella
que també penja i s’arrela, creix
arrapant-se a poc a poc  a les parets
buscant la terra que no hi és.
A dalt dibuixen fragments antics
d’un sòl que descalços desxifren.

2
Bromera.
És bromera, i amants.
Gossos que descansen al recer d’adolescents fugint.
Els que passegen amb timbres , sirenes.

Escenari mut i callat,
callades l’observen perdudes
les reixes al laberint
i és de bromera el record.


3
Baixen a peu escalons, un i un altre.
Un dia amb espardenyes netes i noves
saben que poden trobar el seu silenci i un lladruc,
somriures amagats de propera llunyania,
més deixalles si cal que guarien des de dalt.
Paren un instant i s’endinsen,
la bromera creix i ells també.

4
Asseguts a l’ombra,
a cavall d’un banquet de marbre ratllat, foradat,
que esguarda i canvia converses
miren cap a dalt somrient i buscant
l’esguard d’infant tafaner.
La besada es provoca més goluda,
ja s’ha oblidat la curta vida.
Haver estat sota l’arbre.
La ma i el bonegó, algun baló punxat
buit, descolorit, d’altra època.
El gelat i les papes, les olives
unes cadires plenes, gent que refresca.
Xauxa i penitència.

Tornen a casa lluny d’aquelles mirades
molt a prop d’oblidar posar-se les ulleres.

5
De sobte recorden
amagar-se i  ser una vegada l’heura
i no esperar les besades
als banquets     
dels amants
d’un jardí de bromera.

6            
No s’embruten les mans
                El temps  ha quedat als llavis.

7
La clau ha obert l’enigma
tornaran demà amb unes papes i més tabac. 

13/5/13

SALVADOR ESPRIU MAIG

La tria d'aquest mes són els poemes que dibuixen les rutes cap al desig d'assossec i aconsegueixen respirar-lo a través del seu ritme.

 A gaudir ESPRIU!!!



DESPRÉS DELS ARBRES


Quan ja no pugui perdre’m
més en la neu i vegi
llums i cel de sortida
damunt l’esglai dels boscos,
sentiré la fatiga
del caminant pel somni
de la font i de la casa,
benigna olor de terra
i pa llescat a taula.
Aleshores, ben lliure
d’espera i de temença,
escoltant cops d’aixades
molt lentes als camps amples,
remor de vespre als pàmpols.


FINAL DEL LABERINT

Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil·lin
llums canviants de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.



25/4/13

AIXOPLUC


Quan es banya l’Aixopluc
encara es netegen rastres.
Quants coloms segueixen buscant-los?

                                                               “Es veu,
                                                               allà on mires
                                                               és veu,
                                                               per tot arreu
                                                               es veu”
 Raimon.

Qui pot escriure ordenant el desordre humà?
Qui agafa l’estilògraf com un fusell a la mà?
Qui ofereix la llista del fracàs?
Qui escolta atonit per no voler sentir un nom?
Qui espera suades les mans vore la llista?
Qui enumera els morts i els torna a comptar?
                    Llistes de morts
                                 l’alfabet del fracàs.

Quin és el forat que tot s’ho beu?



Quan es banya l’Aixopluc
encara es netegen rastres.
Quants coloms segueixen buscant-los?


15/4/13

SALVADOR ESPRIU ABRIL

Vaig deixar pendent la tercera part de LES HORES, Recordant allunyadament Salom (18-7-1939) per a decidir aquest mes de primavera el versos que trobarien espai a aquest bloc.

HO VOLDRIA DIR AMB ELS MEUS LLAVIS DE VELL

Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.
Camino l'últim solc, després vindrà el desert.
Sota claríssims cels, escolto com el vent
em diu el nom guanyat, aquest meu nom:"Ningú".
Seran temps de repòs, i em decanto a mirar
per darrera vegada la llum d'un llarg ponent.
Ara, sense cap por, tot sol, m'allunyaré,
nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.

Aprofite per escoltar  Raimon cantar a Espriu, en  aquesta tria de poemes m'acompanya també el Xativí i els poemes musicats, quin tresor!!

Emocionada davant d'aquesta força:

26/3/13

SERRA VERNISSA


S’apropa el descans
m’arrecera la muntanya,
El Portet  m’endinsa
em venç  un cansament d'estómac
dorm sola amb el vent.

Estic a dins d'aquell forat,
les petjades s’han quedat a dalt.
Escolte més veus, riuen i tiren pedres.
Tot és negre.
Cride.
No m’escolten.

Intente somniar per eixir
i sóc al ventre, de la mare.
Dins la terra, moc les cames
intente suportar el cansament.
El cau sembla estretir-se,
continue la lluita.

Les parets humides m’envolten
he de tornar a l’inici.
Corda o melic?
Algú tira i estira
sembla ajudar-me.
Puc tornar a escoltar
i criden els vents que s’encaren
un calor incessant, el cap és fora
i  unes mans fortes m’agafen lloba.

Solament volia escapar una estona.
I he begut l’aigua,
I he burlat l'origen
d’una nova passa.
A Vernissa.

14/3/13

SALVADOR ESPRIU MARÇ


Aquest mes de març, viatge entre els versos escrits a LES HORES, amb un caràcter femení important en tot el cicle de poemes.

De la primera part RECORDANT B.ROSELLÓ-PÒRCEL (5-1-1938)el poema Espera:

ESPERA         
Aleshores diré: ”Cims i núvols
i terres al lluny i a la lenta
ferida del riu l’incendi
del cel, molts crepuscles
damunt el desert i els vells arbres
 estimats com a déus, per als homes
retornen encara.
Però jo, que esperava aquest dia,
Vet aquí que sóc mort”.

De la segona part RECORDANT SEMPRE LA MEVA MARE (7-8-1950) M’he decidit per SOTA LA PLUJA I COMIAT:
Poema que li dedique especialment al meu amic Ivan Brull.
SOTA LA PLUJA
Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s’esborra.

 COMIAT
Qui sap la greu partença
d’avui o demà,
o qui diria encara
una paraula?
Només somric i penso
a destruir el nom
amb el silenci.

Finalment la tercera part, la deixe per al proper mes!

També compartiré un enllaç recomanable sobre aquest any de reconeixements  al poeta, on Espriu és viu.

6/3/13

DONES I MÉS DONES


Aquesta setmana, acompanyada de poesia i llibres, d’amics i sorpreses encara li queda demà per continuar enverinant-me de poemes.

El dilluns a Manuel vaig estar rodejada de dones compromeses amb el seu poble, escoltaven els poemes i no podien reprimir les seues experiències, després callaven per escoltar-ne més i no dubtaven en demanar més poemes, el goig em recorria la veu.  





Ahir dimarts junt a Begonya Pozo i Bibiana Collado recitant en la llibreria Primado vaig tornar a sentir vibrar les paraules  que abans de pronunciar-les ja havien pres cos als poemes de les meues companyes.

 
 Demà m’espera un altre repte junt a Susanna Lliberós, Rosa Roig i Bibiana Collado. I sent i tinc l’emoció apegada molt endins, tornar als poemes escrits amb un jo femení  per configurar-me  i construir-me de nou, nuga un fil que em travessa i em prem.     Que demà, la meua veu en siga testimoni !!

3/3/13

SETMANA DE LA DONA


Demà a Manuel, serà un bon moment per a contar a través dels poemes, la singularitat de les lletres escrites per dones, davant les peculiaritats que ens caracteritzen. No parlaríem de revolució i revolta femenina, si no hagueren posat entrebancs als seus ritmes naturals d’existència.
La dona salvatge no pot quedar callada i en perill d’extinció.

Totalment esperançada amb el canvi, amb el futur d’aquesta situació, amb una sola concepció d’humanitat sense sexe, amb els esforços posats per educar i caminar cap el respecte i la igualtat en el tracte familiar, social i polític, convençuda i sense cap dubte de l’evolució de la nostra espècie cap a una transformació qualitativa amb un progrés conscient i evolutiu.

L’evolució no s’atura: el progrés conscient és una utopia realitzable. Eduard Carbonell.


28/2/13

26/2/13

RECITAL A LA LLIBRERIA PRIMADO I UN POEMA







L’embrió és mort.
Sí, és mort.
Dintre quin taüt
han quedat els seus cops de sang?
Els meus són sords i sostinguts.
Nostàlgia, culpa,
indiferència i fang.
Són fets de cops,
a cops,
quallant dins el ventre.

(Poema que llegiré el dijous 28 de febrer, publicat per primera vegada al blog)

11/2/13

SALVADOR ESPRIU



                                     http://www.anyespriu.cat/


Amb motiu de l’Any Espriu, en què es commemora els 100 anys del naixement de l’escriptor he pensat dedicar-li un espai  a la seua obra ja que és considerat  d’un dels autors cabdals de la literatura catalana del segle xx. 
Serà una vegada al mes quan el col·lector de dubtes es trobe impregnat d'aquesta meravella poètica en la meua particular elecció. 



CEMENTIRI DE SINERA

             XXVI

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim,
abans terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.




7/2/13

ADVERTÈNCIES

DIVENDRES 8 DE FEBRER DE 2013 A LES 19'30H
POEMES PER A KEO A XÀTIVA
PRESENTA MIQUEL LORENTE



  Fotografia de Rafa Calabuig. (Poema introductori del primer capítol del llibre)

31/1/13

Recomanem EL PAIS



http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/11/28/quadern/1354133208_180703.html

Poemes per a Keo

Lorena Cayuela
Germania, Alzira, 2012, 86 pàgines



Poesia
Agafant com a fil conductor la bella història de Keo, la càpsula amb informació sobre la nostra civilització actual que tornarà a aterrar a la Terra d’ací a 50.000 anys, Lorena Cayuela edita el seu primer poemari en el qual confirma el potencial intuït per mitjà d’antologies i poemes esparsos. Poesia vivencial, amb un pes decisiu de les relacions humanes, elegant i visceral alhora, en què els versos fluctuen entre les referències cultes i un univers proper i quotidià amb pinzellades de saludable sornegueria. Versos de lectura fluida i propera que no amaguen la feixuga faena que fa encaixar les peces.

28/1/13

EL CASTELL I EL SEU MISSATGE



Nu el castell l’alça de pedra i d'homes que no vaig conèixer
a la paret del corredor és costum d'un passeig ritual.
Mire sense mirar i de vegades oblide la història
i les morts que ens protegeixen dins el marc.
Li furte la pols i semble trair-me als dos dies,
impotent, encara no he aprés a escoltar-lo.
Exigesc amagatalls, i calla i ens fa forts la seua ombra,
la llum artificial em cega de cop i la lluna sofreix amb mi.

L’abric d'una finestra matinera
on deixe la mirada per a tu m’allibera i em calce,
sent la fúria a les cames i et sent quant m’endinse cap a la porta.
Comence a buscar-te i a comprendre algun missatge antic.
Trobe un banquet de roca i festege amb pipes la teua mirada
l’oxigen latent del poble, la ferida, l’horta, l’arbreda, els jardins,
l’escola, el campanar, teulades noves, roba estesa, veus, vents.
A l’altra banda Bixquert que guarda somnis de xiquets,
aventures, àpats, roba vella, terra i més terra, a l’hivern
foc i brases i les besades més dolces de diumenge.

Les velles companyes que t’arreceren vives,
miren l’espectacle i suporteu junts ventades
les corrents i l’aigua de vena amb força.
Va fent-se obscur i m'il·lumina el comiat del  sol.
La torre m’avisa que he de marxar amb aquest missatge,
desconcertada he entès com de miop s’ha tornat
en fer-se clara l’obscuritat. Com de prop hi ets tan lluny.

La lluna a sobre el castell viatja buscant l’endoll que els separa,
l’ombra natural demana que pugen els xiquets
i posen la pedra en el marge i nugats mirant-se forts
                                         siguen  veu i siguen  llum.

17/1/13

EL BES DEL POETA


Et besaré els llavis
quan cada paraula d'aquest poema
ofegada, perduda i nua, et mulle,
i et vesse sola, per la pell que et guaita.
Algú t’escolta sempre,
i llig allò que t’escriu.
Ni exaltat ni escèptic,
interrogant-se dins dels teus dubtes.
T’escriu.
Algú posseït de la vella veritat del poeta:
aquell qui s’encastella i s’enfonsa.
Aquell que et besa ara, humit i fidel.
Aquell que obert al deliri dialogant,
va despullant-se l’ànima per a tu,
verge i oberta, solemne.
T’espera. T’escriu.
En les hores incertes
recorda’m, obri’m la boca
i et besaré els llavis,
tasta’m, té gust la paraula de tu.
Rellisca dolç i tendre tot al full.
Els nostres dubtes, les nostres carns.
                          No tanques, per una estona, el llibre.
                          I ens mossegarem per terra junts.

6/1/13

LA TAULA



Cal parar la taula.
Tots els coberts governen
el lloc de cadascun de nosaltres.
El pare no calla.
Bonega.
Trau el vi guardat que presidirà aquest any la taula.
Tots esperen
els plats de la mare,
que anava preparant
en arribar la tardor,
ben farcits d’estima.
La taula para igual
amb el mateix mantell
que els darrers anys.
La crisi no l’afecta gaire,
ja que suporta el pes de les gambes:
presents també
a rogles en taula.
La mare aquest any ens mira
i no diu res.
Ens deixa gaudir
de tot el que ens ha preparat.
Està contenta.

Però la taula
es queixa
i les gambes estan crues,
la carn la crida
i tot allà és un cant
d’una concreta enyorança.
–Deu estar preparant el café,
les pastes i els torrons
–diu la neteta–
mirant la imatge
on dorm, per sempre, el seu somrís.
El iaio sembla que canta
per no sentir el silenci.
Tremola la pandereta
i li tremola la veu.
A sobre el moble
ella somriu, demà
una mà
ens donarà les estrenes.

ENTREVISTA DE L'EDITORIAL GERMANIA

Deixe l'enllaç per si voleu fer una mirada!!!



http://editorialgermania.blogspot.com.es/2013/01/lorena-cayuela-un-poeta-no-es-sino-llig.html