31/1/13

Recomanem EL PAIS



http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/11/28/quadern/1354133208_180703.html

Poemes per a Keo

Lorena Cayuela
Germania, Alzira, 2012, 86 pàgines



Poesia
Agafant com a fil conductor la bella història de Keo, la càpsula amb informació sobre la nostra civilització actual que tornarà a aterrar a la Terra d’ací a 50.000 anys, Lorena Cayuela edita el seu primer poemari en el qual confirma el potencial intuït per mitjà d’antologies i poemes esparsos. Poesia vivencial, amb un pes decisiu de les relacions humanes, elegant i visceral alhora, en què els versos fluctuen entre les referències cultes i un univers proper i quotidià amb pinzellades de saludable sornegueria. Versos de lectura fluida i propera que no amaguen la feixuga faena que fa encaixar les peces.

28/1/13

EL CASTELL I EL SEU MISSATGE



Nu el castell l’alça de pedra i d'homes que no vaig conèixer
a la paret del corredor és costum d'un passeig ritual.
Mire sense mirar i de vegades oblide la història
i les morts que ens protegeixen dins el marc.
Li furte la pols i semble trair-me als dos dies,
impotent, encara no he aprés a escoltar-lo.
Exigesc amagatalls, i calla i ens fa forts la seua ombra,
la llum artificial em cega de cop i la lluna sofreix amb mi.

L’abric d'una finestra matinera
on deixe la mirada per a tu m’allibera i em calce,
sent la fúria a les cames i et sent quant m’endinse cap a la porta.
Comence a buscar-te i a comprendre algun missatge antic.
Trobe un banquet de roca i festege amb pipes la teua mirada
l’oxigen latent del poble, la ferida, l’horta, l’arbreda, els jardins,
l’escola, el campanar, teulades noves, roba estesa, veus, vents.
A l’altra banda Bixquert que guarda somnis de xiquets,
aventures, àpats, roba vella, terra i més terra, a l’hivern
foc i brases i les besades més dolces de diumenge.

Les velles companyes que t’arreceren vives,
miren l’espectacle i suporteu junts ventades
les corrents i l’aigua de vena amb força.
Va fent-se obscur i m'il·lumina el comiat del  sol.
La torre m’avisa que he de marxar amb aquest missatge,
desconcertada he entès com de miop s’ha tornat
en fer-se clara l’obscuritat. Com de prop hi ets tan lluny.

La lluna a sobre el castell viatja buscant l’endoll que els separa,
l’ombra natural demana que pugen els xiquets
i posen la pedra en el marge i nugats mirant-se forts
                                         siguen  veu i siguen  llum.

17/1/13

EL BES DEL POETA


Et besaré els llavis
quan cada paraula d'aquest poema
ofegada, perduda i nua, et mulle,
i et vesse sola, per la pell que et guaita.
Algú t’escolta sempre,
i llig allò que t’escriu.
Ni exaltat ni escèptic,
interrogant-se dins dels teus dubtes.
T’escriu.
Algú posseït de la vella veritat del poeta:
aquell qui s’encastella i s’enfonsa.
Aquell que et besa ara, humit i fidel.
Aquell que obert al deliri dialogant,
va despullant-se l’ànima per a tu,
verge i oberta, solemne.
T’espera. T’escriu.
En les hores incertes
recorda’m, obri’m la boca
i et besaré els llavis,
tasta’m, té gust la paraula de tu.
Rellisca dolç i tendre tot al full.
Els nostres dubtes, les nostres carns.
                          No tanques, per una estona, el llibre.
                          I ens mossegarem per terra junts.

6/1/13

LA TAULA



Cal parar la taula.
Tots els coberts governen
el lloc de cadascun de nosaltres.
El pare no calla.
Bonega.
Trau el vi guardat que presidirà aquest any la taula.
Tots esperen
els plats de la mare,
que anava preparant
en arribar la tardor,
ben farcits d’estima.
La taula para igual
amb el mateix mantell
que els darrers anys.
La crisi no l’afecta gaire,
ja que suporta el pes de les gambes:
presents també
a rogles en taula.
La mare aquest any ens mira
i no diu res.
Ens deixa gaudir
de tot el que ens ha preparat.
Està contenta.

Però la taula
es queixa
i les gambes estan crues,
la carn la crida
i tot allà és un cant
d’una concreta enyorança.
–Deu estar preparant el café,
les pastes i els torrons
–diu la neteta–
mirant la imatge
on dorm, per sempre, el seu somrís.
El iaio sembla que canta
per no sentir el silenci.
Tremola la pandereta
i li tremola la veu.
A sobre el moble
ella somriu, demà
una mà
ens donarà les estrenes.

ENTREVISTA DE L'EDITORIAL GERMANIA

Deixe l'enllaç per si voleu fer una mirada!!!



http://editorialgermania.blogspot.com.es/2013/01/lorena-cayuela-un-poeta-no-es-sino-llig.html