27/5/13

EL MEU NOM NO ÉS IRINA. Xavi Aliaga






Presentació a la biblioteca Sant Josep d'Ontinyent el  24 de maig de 2013.










“La vida és això, un grapat de terra que algú et llança als ulls cada cert temps, perquè no ens creguem immunes a la infelicitat, el desencís o la ràbia”.



Amb  El meu nom  no és Irina  tenim els lectors una altra oportunitat de gaudi. Qui renúncia? Després de gaudir de Si no ho dic rebente, que atrapa al lector des de la primera pàgina, Els neons de Sodoma que és tanta la “gamberrada” la sàtira i paròdia, que no deixa indiferent cap lector, Vides desafinades una novel·la generacional  perfectament bastida i que no li caben més lloances. Després de tot açò, qui no desitjava una nova publicació de Xavi? Xavi és un referent a la nostra literatura amb un trajecte reconegut de la tasca ben feta.

Podeu consultar les diferents ressenyes que ja circulen per tenir un tast de la novel·la  EL MEU NOM NO ÉS IRINA en els enllaços que us deixe:




20/5/13

JARDÍ DE LA PAU, ELS AMANTS DE BROMERA


1
Entre la Pau d’un jardí
pengen el cap uns xiquets
amb els peus a l’albereda
xafant l’heura verda i novella
que també penja i s’arrela, creix
arrapant-se a poc a poc  a les parets
buscant la terra que no hi és.
A dalt dibuixen fragments antics
d’un sòl que descalços desxifren.

2
Bromera.
És bromera, i amants.
Gossos que descansen al recer d’adolescents fugint.
Els que passegen amb timbres , sirenes.

Escenari mut i callat,
callades l’observen perdudes
les reixes al laberint
i és de bromera el record.


3
Baixen a peu escalons, un i un altre.
Un dia amb espardenyes netes i noves
saben que poden trobar el seu silenci i un lladruc,
somriures amagats de propera llunyania,
més deixalles si cal que guarien des de dalt.
Paren un instant i s’endinsen,
la bromera creix i ells també.

4
Asseguts a l’ombra,
a cavall d’un banquet de marbre ratllat, foradat,
que esguarda i canvia converses
miren cap a dalt somrient i buscant
l’esguard d’infant tafaner.
La besada es provoca més goluda,
ja s’ha oblidat la curta vida.
Haver estat sota l’arbre.
La ma i el bonegó, algun baló punxat
buit, descolorit, d’altra època.
El gelat i les papes, les olives
unes cadires plenes, gent que refresca.
Xauxa i penitència.

Tornen a casa lluny d’aquelles mirades
molt a prop d’oblidar posar-se les ulleres.

5
De sobte recorden
amagar-se i  ser una vegada l’heura
i no esperar les besades
als banquets     
dels amants
d’un jardí de bromera.

6            
No s’embruten les mans
                El temps  ha quedat als llavis.

7
La clau ha obert l’enigma
tornaran demà amb unes papes i més tabac. 

13/5/13

SALVADOR ESPRIU MAIG

La tria d'aquest mes són els poemes que dibuixen les rutes cap al desig d'assossec i aconsegueixen respirar-lo a través del seu ritme.

 A gaudir ESPRIU!!!



DESPRÉS DELS ARBRES


Quan ja no pugui perdre’m
més en la neu i vegi
llums i cel de sortida
damunt l’esglai dels boscos,
sentiré la fatiga
del caminant pel somni
de la font i de la casa,
benigna olor de terra
i pa llescat a taula.
Aleshores, ben lliure
d’espera i de temença,
escoltant cops d’aixades
molt lentes als camps amples,
remor de vespre als pàmpols.


FINAL DEL LABERINT

Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil·lin
llums canviants de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.